Es veu que George R. R. Martin explica que treballant a Hollywood va aprendre a retallar molt, un cop finalitzat el text, traient-ne la grassa i deixant-hi només la musculatura per aconseguir un text més concís i potent. I també es veu que John Steinbeck va dir que reescriure mentre escrius acostuma a ser una excusa per no avançar. Hi estic d’acord, qualsevol excusa és bona quan et veus encallat: rentar els plats, regar els cactus o, fins i tot, reescriure.
Sovint es compara l’escriptura amb la jardineria. Que si les idees són com llavors que germinen, que si reescriure és com podar… no ho sé, no sé si escriure té a veure o no amb la botànica. Però el primer personatge de ficció que em vaig inventar era la Dona Planta, una superheroïna bastant canyera que protagonitzava els còmics que escrivia quan era una nena. Em segueixen encantant les plantes, però en realitat m’agrada molt més l’escriptura.
M’encanten les notícies que de tant en tant surten sobre descobertes de primeres versions de textos, quadres… Em fascina que amb rajos X es pugui descobrir, per exemple, els retocs i modificacions que va ser Dalí al quadre L’home peix: “Els raigs X i els estudis amb llum infraroja han revelat que l’artista va allargar el braç del protagonista de l’ Home peix i el va desplaçar lleugerament cap a l’esquerra per alinear-lo amb el pedestal. “Aquí podeu llegir tot l’article sencer, si us interessa.
Aquests dies estic treballant en la reescriptura de dos textos, que són dos processos molt diferents perquè les obres es troben en situacions molt diferents l’una de l’altra, però tot es tracta del mateix: canviar, treure i afegir intentant millorar-ho… i no defallir en l’intent. De vegades reescriure és molt divertit, gratificant i estimulant; i de vegades és desesperant, lent, i mecànic.
En un cas, es tracta de l’obra Els nens robats. És inèdita, i té moltes ganes de veure la llum.
En tenia una versió acabada que he decidit revisar,
perquè el dia 12 de juny se’n farà una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. L’obra, com deia, està acabada, porto molt temps escrivint-la i n’he fet forces reescriptures i versions, però els últims mesos l’havia deixada reposar, suficient com per veure-la amb una mica més de distància. I ara veig rèpliques que quan les escrivia em semblava que eren l’hòstia, i ara m’adono que no funcionen i que les he d’esborrar sense pietat; poleixo el final, que sigui menys brusc, menys “ah, ja s’ha acabat?”, etc.
Fa un temps, la SALAFlyHard em van oferir la possibilitat de fer una lectura de L’ànima de la nit (que va ser la meva tesina de l’Institut del Teatre). Vam fer la lectura dos mesos abans de veure la llum, dins d’un cicle on s’ensenyaven els propers textos dels autors que havien estrenat a la Sala durant la temporada anterior. El procés d’assajos de L’ànima de la nit ja estava avançat, però jo escrivia l’obra en paral·lel, amb la complicitat dels actors, i recordo tancar el final pocs dies abans de la lectura. Em va servir per adonar-me d’errors en qüestions de ritme i posar a prova molts aspectes, com el sentit de l’humor, el final de l’obra, etc. I descobrir que no anava del tot desencaminada, que tenia temps de sobres per polir-ho i millorar-ho per l’estrena. La reescriptura que en vaig fer gràcies a l’experiència de la lectura, penso, va ser molt positiva. En guardo molt bon record, d’aquell dia. Així que espero poder viure una experiència dramatúrgica similar en el cas de Els nens robats el dia de la lectura a l’Obrador de la Beckett. Em fa molta il·lusió, la veritat. I m’encantaria que hi vingueu per poder rebre el vostre feedback.
L’altra obra amb la que treballo es tracta d’una reescriptura més a fons, 
l’estic fent molt a consciència i ho estic gaudint molt, però alhora ho visc amb nervis. Tinc també una versió definitiva del text, de la que em sentia satisfeta, però he decidit canviar-ne les últimes escenes de dalt a baix. Els nervis i l’entusiasme, per tant, hi són gairebé com si estigués fent per primera vegada el text. Així que reviso el material que em va ajudar en la documentació quan l’estava escrivint, i rellegeixo el text, per emprendre-ho de nou, per trobar el to i recuperar els personatges: com parlaven, què pensaven, com eren… em poso la mateixa música que escoltava mentre l’escrivia, aquelles cançons que sonaven en forma de bucle perquè acompanyaven el ritme i l’energia de l’escriptura, i que no he pogut tornar a escoltar sense pensar en l’obra. M’impregno de tot això. I a escriure s’ha dit. Fa unes setmanes vaig fer un post aquí sobre com són els meus processos d’escriptura. Doncs el que ara estic vivint fent aquesta reescriptura s’hi assembla molt. Estic en una muntanya russa d’entusiasme i desesperació, escrivint i esborrant, patint i disfrutant molt.
Un altre tipus de reescriptura és la 
de durant els assajos. Aquesta foto del text la vaig penjar a Instagram quan assajàvem Pintallavis i la jo-directora negociava amb la jo-dramaturga per tatxar i afegir i canviar i tal i qual. Però les dues obres que estic reescrivint ara, estan lluny de trobar-se en aquesta situació. De moment esborro i teclejo conscient que possiblement tard o d’hora acabaré esborrant el que ara faig. D’això es tracta, de plantar, podar, talar, regar… no?
I potser això que estic escrivint, això que ara estàs llegint, no deixa de ser una excusa que em busco per no haver de reescriure. Perquè per estimulant que sigui, també és frustrant i desesperant. I faig temps, mentre no tinc la idea brillant que necessito i que serà el gir revelador que estic buscant, la clau de volta de tot plegat… O això espero.
Entrada editada: us recomano molt que baixeu més avall i llegiu el comentari que ha deixat en Quim Roy, molt interessant.
Segurament ja ho saps, però escriure i dibuixar no son coses tan diferents. O, millor dit: “dissenyar”(paraula excessivament magrejada) que és com del dibuixar en deien originalment en italià, i que abasta connotacions (i denotacions) pròpies de la creació artística. O potser, millor encara, “grafiar”, perquè és una paraula que, tot i semblar sospitosa de limitar el seu significat a un paper subsidiari de l’acte creatiu (com si no es pogués pensar amb la mà i el llapis…), presenta alhora els dos significats: el d’escriure i el de dibuixar. I perquè t’ho dic, tot això? Doncs perquè l’eina amb que es dibuixa (o s’escriu), hi fan molt.
En dibuixar (o dissenyar o grafiar), també es redibuixa (perquè el dibuix també es constantment “repensat” fins que es dona per acabat. I donar-lo per acabat és una decisió tant arbitrària com decidir que mai ho acabarà d’estar o que, potser, la condició d’inacabat és la que, finalment, li escau a qualsevol cosa…) Efectivament: Es redibuixa exactament com es reescriu. Però, depenent de l’eina, es redibuixa millor o pitjor. I a això anava… Amb el dibuix assistit per ordinador, per exemple (tant se val el programa que utilitzis), qualsevol cosa que esborres i qualsevol “undo”, son irreversible. Evidentment pots anar fent versions del mateix dibuix, però cadascuna és diferent i independent de les altres. El dibuix o document (sempre virtual) que estàs treballant, no té memòria ni matisos ni capes. Cada línia, cada taca és “o tot o res”. Això té a veure amb aquest exemple que posaves de Dalí: potser és gràcies als raigs x, o als infrarojos, però les decisions anteriors a la versió definitiva hi conviuen ni que sigui en el “subsòl” de la pintura. En un dibuix generat amb ordinador, no hi ha subsòl. Ni memòria. Són dibuixos amnèsics, per dir-ho així. I taxatius…
Quan era estudiant d’arquitectura, un dels profes (bons) que vaig tenir em va explicar una cosa sobre aquest tema que sempre m’ha quedat. Anava sobre dibuixar sobre paper o amb l’ordinador. Va subratllar el fet que, al paper, un cop has dibuixat una línia (una decisió que òbviament forma part del projecte) i te n’has penedit, encara que l’esborris, al paper sempre en queda algun rastre; ni que sigui el petit solc imperceptible que hi havia deixat la punta del llapis. Quan segueixes dibuixant (i, per tant, projectant), aquella línia esborrada es manté, d’alguna manera, visible encara (si més no, per a tu, que ets qui l’ha dibuixat i, tot seguit, esborrat…), i sembla estar reivindicant reaparèixer per seguir formant part del projecte. Semblen manies d’arquitecte? Potser sí. Però el cas és que mentre que el que has esborrat a l’ordinador deixa d’existir per sempre, allò que ha estat esborrat al paper lluita per sobreviure. I d’alguna manera ho aconsegueix perquè sovint es reconverteix en una altra cosa, o en un altre material o, com a mínim, fonamenta i contribueix a consolidar i donar fondària a decisions posteriors, sempre superposades. (No sé si m’explico…)
I ara, la pregunta és: I amb l’escriptura passa alguna cosa semblant? Escriure a mà, amb tinta, a llapis, a màquina, amb l’ordinador… Doncs em sembla que sí.
Què en penses?
Quim, m’encanta el que expliques. Doncs crec que sí, és molt semblant.
Quan escric faig molts esquemes i dibuixets a mà, i també apunto diàlegs en brut a les llibretes que sempre porto a sobre, però escric a ordinador, i quan després trobo arxius amb versions antigues, m’agrada buscar i rellegir el que vaig acabar canviant (guardo forces versions durant el procés de cada obra). I sempre que escric a mà ho prefereixo fer amb bolígraf, em sento més còmoda tatxant que no pas esborrant. Costums. I si és en llapis, sóc de les que apreta fort fort, i també tatxo més que no pas esborro. (Val a dir que també teclejo molt fort, fa anys en una classe, de les poques vegades que jo portava ordinador, una altra alumna em va dir que la desconcentrava si teclejava tan fort…).
Això que comentes de “l’amnèsia” és una bona reflexió. De la feina que m’entreguen els meus alumnes de dramatúrgia, que acostuma a ser a mà, m’agrada veure què han tatxat, què han afegit amb lletreta petita en un raconet, o quin ordre hi havia abans d’omplir els marges amb fletxetes i asteriscs. Ajuda a entendre la lògica (de vegades caòtica, però lògica tanmateix) del fil de pensament i els per quès de les decisions. Per mi és més complex desxiifrar les diferentrs cal·ligrafies que no pas si ho fessin a ordinador, però em resulta més interessant a mà. Una mica per això que comentes del que et deia el teu professor d’arquitectura.
I ara penso en el dibuix que vas fer de l’Anna Sabaté i que va penjar al facebook, que després vas penjar-ho de nou havent-ne retocat una part, em va agradar veure aquesta part del procés. També penso en un de la Montse que tenies a mitges i fa temps vas demanar a la gent pel facebook si acabar-lo o no. Que interessants que són els processos de creació, els traços a mitges, els retocs… veure el que porta fins al resultat final. En Sanchis Sinisterra, que escriu a mà, de vegades a les classes porta les seves llibretes i és un gust veure-les. (en una entrevista que he trobat diu: “Robo resquicios al día y a la noche y, como tengo la suerte de escribir a mano, llevo un cuadernito para cuando me viene la comezón. Cuando vivía en San Cugat, tenía veinticinco minutos de tren hasta Barcelona, y en ese tren he escrito mucho de mi teatro… Ahora tengo el metro y el autobús” https://goo.gl/4vyztV).
Gràcies per deixar aquest comentari, Quim. I ara et pregunto: quan escrius (també ho fas) quina eina pefereixes?
Aquest sí:
Doncs quan escric ho faig molt semblant que quan dibuixo. De fet, sovint, quan ho faig a mà, dibuixo i escric alhora (els quaderns sempre son una mica mixtos… ) I em passa exactament el mateix que quan dibuixo: si ho faig a ma, no esborro mai: tatxo o reescric. En canvi, amb l’ordinador, només en queda la darrera versió. Perquè, ja et dic: la màquina és amnèsica. Per sort, jo no ho he estat mai. Per sort o per desgràcia, ara no ho sé del cert…
Hahahaha per sort, home. Em sona que algun cop també ens havies ensenyat a classe algun quadern dels teus.
És interessant, aquest fil de conversa. Gràcies!
No et pensis. La memòria està molt bé, oerò de vegades és una càrrega molt feixuga. Coneixes el text “Flechas del angel del olvido” d’en Sanchis, suposo… Parla d’això.
Sí, cert! M’agrada molt “Flechas del ángel del olvido”. Ara m’han vingut ganes de rellegir-ho.
“Flechas que le tiraba el ángel del olvido, dice su abuela que eran. Puede que alguna le acertara justo en el corazón, digo yo”.