Es veu que George R. R. Martin explica que treballant a Hollywood va aprendre a retallar molt, un cop finalitzat el text, traient-ne la grassa i deixant-hi només la musculatura per aconseguir un text més concís i potent. I també es veu que John Steinbeck va dir que reescriure mentre escrius acostuma a ser una excusa per no avançar. Hi estic d’acord, qualsevol excusa és bona quan et veus encallat: rentar els plats, regar els cactus o, fins i tot, reescriure.

Sovint es compara l’escriptura amb la jardineria. Que si les idees són com llavors que germinen, que si reescriure és com podar… no ho sé, no sé si escriure té a veure o no amb la botànica. Però el primer personatge de ficció que em vaig inventar era la Dona Planta, una superheroïna bastant canyera que protagonitzava els còmics que escrivia quan era una nena. Em segueixen encantant les plantes, però en realitat m’agrada molt més l’escriptura.

M’encanten les notícies que de tant en tant surten sobre descobertes de primeres versions de textos, quadres… Em fascina que amb rajos X es pugui descobrir, per exemple, els retocs i modificacions que va ser Dalí al quadre L’home peix: “Els raigs X i els estudis amb llum infraroja han revelat que l’artista va allargar el braç del protagonista de l’ Home peix i el va desplaçar lleugerament cap a l’esquerra per alinear-lo amb el pedestal. “Aquí podeu llegir tot l’article sencer, si us interessa.

Aquests dies estic treballant en la reescriptura de dos textos, que són dos processos molt diferents perquè les obres es troben en situacions molt diferents l’una de l’altra, però tot es tracta del mateix: canviar, treure i afegir intentant millorar-ho… i no defallir en l’intent. De vegades reescriure  és molt divertit, gratificant i estimulant; i de vegades és desesperant, lent, i mecànic.

En un cas, es tracta de l’obra Els nens robats. És inèdita, i té moltes ganes de veure la llum.
En tenia una versió acabada que he decidit revisar,
perquè el dia 12 de juny se’n farà una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. L’obra, com deia, està acabada, porto molt temps escrivint-la i n’he fet forces reescriptures i versions, però els últims mesos l’havia deixada reposar, suficient com per veure-la amb una mica més de distància. I ara veig rèpliques que quan les escrivia em semblava que eren l’hòstia, i ara m’adono que no funcionen i que les he d’esborrar sense pietat; poleixo el final, que sigui menys brusc, menys “ah, ja s’ha acabat?”, etc.

Fa un temps, la SALAFlyHard em van oferir la possibilitat de fer una lectura de L’ànima de la nit (que va ser la meva tesina de l’Institut del Teatre). Vam fer la lectura dos mesos abans de veure la llum, dins d’un cicle on s’ensenyaven els propers textos dels autors que havien estrenat a la Sala durant la temporada anterior. El procés d’assajos de L’ànima de la nit ja estava avançat, però jo escrivia l’obra en paral·lel, amb la complicitat dels actors, i recordo tancar el final pocs dies abans de la lectura. Em va servir per adonar-me d’errors en qüestions de ritme i posar a prova molts aspectes, com el sentit de l’humor, el final de l’obra, etc. I descobrir que no anava del tot desencaminada, que tenia temps de sobres per polir-ho i millorar-ho per l’estrena. La reescriptura que en vaig fer gràcies a l’experiència de la lectura, penso, va ser molt positiva. En guardo molt bon record, d’aquell dia. Així que espero poder viure una experiència dramatúrgica similar en el cas de Els nens robats el dia de la lectura a l’Obrador de la Beckett. Em fa molta il·lusió, la veritat. I m’encantaria que hi vingueu per poder rebre el vostre feedback.

L’altra obra amb la que treballo es tracta d’una reescriptura més a fons, l’estic fent molt a consciència i ho estic gaudint molt, però alhora ho visc amb nervis. Tinc també una versió definitiva del text, de la que em sentia satisfeta, però he decidit canviar-ne les últimes escenes de dalt a baix. Els nervis i l’entusiasme, per tant, hi són gairebé com si estigués fent per primera vegada el text.  Així que reviso el material que em va ajudar en la documentació quan l’estava escrivint, i rellegeixo el text, per emprendre-ho de nou, per trobar el to i recuperar els personatges: com parlaven, què pensaven, com eren… em poso la mateixa música que escoltava mentre l’escrivia, aquelles cançons que sonaven en forma de bucle perquè acompanyaven el  ritme i l’energia de l’escriptura, i que no he pogut tornar a escoltar sense pensar en l’obra. M’impregno de tot això. I a escriure s’ha dit. Fa unes setmanes vaig fer un post aquí sobre com són els meus processos d’escriptura. Doncs el que ara estic vivint fent aquesta reescriptura s’hi assembla molt. Estic en una muntanya russa d’entusiasme i desesperació, escrivint i esborrant, patint i disfrutant molt.

Un altre tipus de reescriptura és la de durant els assajos. Aquesta foto del text la vaig penjar a Instagram quan assajàvem Pintallavis i la jo-directora negociava amb la jo-dramaturga per tatxar i afegir i canviar i tal i qual. Però les dues obres que estic reescrivint ara, estan lluny de trobar-se en aquesta situació. De moment esborro i teclejo conscient que possiblement tard o d’hora acabaré esborrant el que ara faig. D’això es tracta, de plantar, podar, talar, regar… no?

I potser això que estic escrivint, això que ara estàs llegint, no deixa de ser una excusa que em busco per no haver de reescriure. Perquè per estimulant que sigui, també és frustrant i desesperant. I faig temps, mentre no tinc la idea brillant que necessito i que serà el gir revelador que estic buscant, la clau de volta de tot plegat… O això espero.

Entrada editada: us recomano molt que baixeu més avall i llegiu el comentari que ha deixat en Quim Roy, molt interessant.