Blanca Bardagil

Menu

  • Dramatúrgia
  • Direcció
  • Guions
  • Docència
  • Altres
    • Teatre al carrer
    • Premis
    • Ajundatia de direcció
  • Bloc
  • Qui soc
  • Contacte

Pack d’exercicis de Dramatúrgia

1 de maig de 2019

T’interessa l’escriptura teatral? Ofereixo de forma online diferents packs d’exercicis de Dramatúrgia pensats per:

  • Per millorar les teves capacitats dramatúrgiques, tant si estàs començant a escriure teatre com si ja portes un temps fent-t’ho i tens ganes de posar-te nous reptes que t’obliguin a escriure. Aquest pack Inclou trucs i exercicis per a desbloquejar-te durant l’escriptura.
  • Per perdre la por al full en blanc i començar a escriure teatre des de zero, si sents curiositat però no saps per on començar. Inclou trucs i exercicis per a desbloquejar-te durant l’escriptura.
  • Si et vols preparar les proves de l’Institut del Teatre, per la prova específica de Dramatúrgia dins de l’especialitat de Direcció i Dramatúrgia. Tens un pack d’exercicis de dramatúrgia enfocat directament per agafar pràctica de cara a les proves.
  • I actualment n’estic preparant un d’escriptura creativa vinculat a la narrativa (no teatral).

Cada pack s’adapta al teu nivell i a les teves necessitats, i també al teu pressupost.

De forma online (no presencial) adquiriràs el Pack de Dramatúrgia, que consta d’explicacions, trucs per desbloquejar-te, i 10 exercicis que et permetran escriure escenes seguint les premisses de cada exercici.

Els trucs de desbloqueig no només són útils per desenvolupar els exercicis del pack, també són eines que et serviran per a desencallar-te en qualsevol procés d’escriptura.

A més a més, les escenes que escriguis amb el pack, me les podràs enviar i te les retornaré amb correccions i comentaris per tal de millorar i/o de reescriure-les. Em pots enviar tantes escenes com vulguis!

També pots aconseguir un pack de Dramatúrgia per regalar. És una bona idea per aquells apassionats de l’escriptura amb poc temps per invertir en classes presencials!

Per adquirir un pack, per tenir més informació o conèixer el pressupost, em pots escriure sense cap compromís a:

blancabardagil@gmail.com

Reescriure i regar cactus

16 de març de 2017

Es veu que George R. R. Martin explica que treballant a Hollywood va aprendre a retallar molt, un cop finalitzat el text, traient-ne la grassa i deixant-hi només la musculatura per aconseguir un text més concís i potent. I també es veu que John Steinbeck va dir que reescriure mentre escrius acostuma a ser una excusa per no avançar. Hi estic d’acord, qualsevol excusa és bona quan et veus encallat: rentar els plats, regar els cactus o, fins i tot, reescriure.

Sovint es compara l’escriptura amb la jardineria. Que si les idees són com llavors que germinen, que si reescriure és com podar… no ho sé, no sé si escriure té a veure o no amb la botànica. Però el primer personatge de ficció que em vaig inventar era la Dona Planta, una superheroïna bastant canyera que protagonitzava els còmics que escrivia quan era una nena. Em segueixen encantant les plantes, però en realitat m’agrada molt més l’escriptura.

M’encanten les notícies que de tant en tant surten sobre descobertes de primeres versions de textos, quadres… Em fascina que amb rajos X es pugui descobrir, per exemple, els retocs i modificacions que va ser Dalí al quadre L’home peix: “Els raigs X i els estudis amb llum infraroja han revelat que l’artista va allargar el braç del protagonista de l’ Home peix i el va desplaçar lleugerament cap a l’esquerra per alinear-lo amb el pedestal. “Aquí podeu llegir tot l’article sencer, si us interessa.

Aquests dies estic treballant en la reescriptura de dos textos, que són dos processos molt diferents perquè les obres es troben en situacions molt diferents l’una de l’altra, però tot es tracta del mateix: canviar, treure i afegir intentant millorar-ho… i no defallir en l’intent. De vegades reescriure  és molt divertit, gratificant i estimulant; i de vegades és desesperant, lent, i mecànic.

En un cas, es tracta de l’obra Els nens robats. És inèdita, i té moltes ganes de veure la llum.
En tenia una versió acabada que he decidit revisar,
perquè el dia 12 de juny se’n farà una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. L’obra, com deia, està acabada, porto molt temps escrivint-la i n’he fet forces reescriptures i versions, però els últims mesos l’havia deixada reposar, suficient com per veure-la amb una mica més de distància. I ara veig rèpliques que quan les escrivia em semblava que eren l’hòstia, i ara m’adono que no funcionen i que les he d’esborrar sense pietat; poleixo el final, que sigui menys brusc, menys “ah, ja s’ha acabat?”, etc.

Fa un temps, la SALAFlyHard em van oferir la possibilitat de fer una lectura de L’ànima de la nit (que va ser la meva tesina de l’Institut del Teatre). Vam fer la lectura dos mesos abans de veure la llum, dins d’un cicle on s’ensenyaven els propers textos dels autors que havien estrenat a la Sala durant la temporada anterior. El procés d’assajos de L’ànima de la nit ja estava avançat, però jo escrivia l’obra en paral·lel, amb la complicitat dels actors, i recordo tancar el final pocs dies abans de la lectura. Em va servir per adonar-me d’errors en qüestions de ritme i posar a prova molts aspectes, com el sentit de l’humor, el final de l’obra, etc. I descobrir que no anava del tot desencaminada, que tenia temps de sobres per polir-ho i millorar-ho per l’estrena. La reescriptura que en vaig fer gràcies a l’experiència de la lectura, penso, va ser molt positiva. En guardo molt bon record, d’aquell dia. Així que espero poder viure una experiència dramatúrgica similar en el cas de Els nens robats el dia de la lectura a l’Obrador de la Beckett. Em fa molta il·lusió, la veritat. I m’encantaria que hi vingueu per poder rebre el vostre feedback.

L’altra obra amb la que treballo es tracta d’una reescriptura més a fons, l’estic fent molt a consciència i ho estic gaudint molt, però alhora ho visc amb nervis. Tinc també una versió definitiva del text, de la que em sentia satisfeta, però he decidit canviar-ne les últimes escenes de dalt a baix. Els nervis i l’entusiasme, per tant, hi són gairebé com si estigués fent per primera vegada el text.  Així que reviso el material que em va ajudar en la documentació quan l’estava escrivint, i rellegeixo el text, per emprendre-ho de nou, per trobar el to i recuperar els personatges: com parlaven, què pensaven, com eren… em poso la mateixa música que escoltava mentre l’escrivia, aquelles cançons que sonaven en forma de bucle perquè acompanyaven el  ritme i l’energia de l’escriptura, i que no he pogut tornar a escoltar sense pensar en l’obra. M’impregno de tot això. I a escriure s’ha dit. Fa unes setmanes vaig fer un post aquí sobre com són els meus processos d’escriptura. Doncs el que ara estic vivint fent aquesta reescriptura s’hi assembla molt. Estic en una muntanya russa d’entusiasme i desesperació, escrivint i esborrant, patint i disfrutant molt.

Un altre tipus de reescriptura és la de durant els assajos. Aquesta foto del text la vaig penjar a Instagram quan assajàvem Pintallavis i la jo-directora negociava amb la jo-dramaturga per tatxar i afegir i canviar i tal i qual. Però les dues obres que estic reescrivint ara, estan lluny de trobar-se en aquesta situació. De moment esborro i teclejo conscient que possiblement tard o d’hora acabaré esborrant el que ara faig. D’això es tracta, de plantar, podar, talar, regar… no?

I potser això que estic escrivint, això que ara estàs llegint, no deixa de ser una excusa que em busco per no haver de reescriure. Perquè per estimulant que sigui, també és frustrant i desesperant. I faig temps, mentre no tinc la idea brillant que necessito i que serà el gir revelador que estic buscant, la clau de volta de tot plegat… O això espero.

Entrada editada: us recomano molt que baixeu més avall i llegiu el comentari que ha deixat en Quim Roy, molt interessant.

No tot és bufar i fer textos…

24 de febrer de 2017

 

tassa teclat

Ara mateix estic immersa als inicis d’un procés creatiu. Abans de parir una obra, s’ha de concebre. I concebre-la pot ser molt orgàsmic, sí, però té tela… perquè tot i que és fantàstic, ni tot són flors i violes, ni tampoc no és bufar i fer ampolles (parlo per mi, almenys).

Una vegada vaig fer un escrit pel bloc del Timbal sobre processos creatius, on explicava manies i costums que tenen diferents escriptors quan treballen, com Stephen King, Quim Monzó, Amélie Nothomb, José Sanchis Sinisterra, i uns quants més. M’ho vaig passar molt bé escrivint-lo. Aquí el podeu llegir, si us interessa.

I als meus alumnes de dramatúrgia els explico com començar a escriure una obra de teatre, com ho poden fer per tenir idees, com desbloquejar-se, què els ajudarà tècnicament per tal d’ordenar el caos de la creativitat, i tota la pesca. Però una cosa és dir i l’altra és fer, perquè cada procés és  diferent.

cafè i escriure3El que passa és que una ja es coneix una mica, i més o menys sé preveure el que m’espera, perquè normalment acostuma a ser una cosa semblant.

Primer em desespero i m’enamoro i m’exaspero i em torno a entusiasmar buscant un punt de partida que m’agradi. Un punt de partida que pot ser una situació, uns personatges, un espai, una relació, un gir, un tema, un to… el que sigui. Aquesta part pot ser o molt complicada i desesperant i frustrant i angoixant (i vinga alimentar aquella carpeta plena d’idees començades que no han anat a parar enlloc i que es podreixen allà, sense que mai les sàpiga desenvolupar com es mereixen), o pot ser molt fàcil i molt engrescadora (de vegades apareix pràcticament sense avisar i gairebé m’obliga a escriure com un torrent d’aigua desbocada i, sense saber com, ja tinc mitja obra. Arribar i moldre, tu). Però costi molt o poc, quan ho trobo, quan ho tinc, apareixen uns nervis a la panxa com si m’acabés d’enamorar.

Així com odio profundament triar els títols, una de les meves parts preferides és decidir el nom dels personatges. Consulto una vegada i una altra els diccionaris de noms, i també en busco per internet. A dins del meu cap cada nom té una personalitat diferent. Visualitzo sonoritats, lletres, i busco noms que encaixin amb aquest so (va ser el cas de noms com Fede, Èlia, Nil); em plantejo si posar un diminutiu (Meri, Dani, Tina) o un nom sencer (Sònia, Paula); o si em vull guiar pel significat (Salvador, Marc, Pol, Pau). Una vegada, vaig batejar un personatge amb el nom d’una infermera que havia atès la meva mare a urgències (Didiana), i un altre personatge amb el nom que portava escrit a l’uniforme un dependent de la Casa del Llibre (Rubèn).

Aquí podeu llegir el que vaig escriure sobre els projectes que es desenvoluparan (si tot va bé, creuem els dits) al llarg del 2017,  i entre d’altres parlo d’aquest que ara comença. En aquest cas, és un encàrrec que em dóna total llibertat pel que fa a l’escriptura, puc escriure el que vulgui i com vulgui. I em sento com quan era petita i em donaven un full en blanc i retoladors, haver de fer un dibuix lliure era la millor activitat de tot el dia. Tot i que ara mateix, al davant ja no hi tinc cap full en blanc, hi han idees, noms, i mil possibilitats que vaig destriant i treballant. Tot molt semblant a quan, d’adolescent, m’embrutava els dits de carbonet i esbossava línies molt allunyades d’un resultat ple de detalls, però que estaven plenes de vida.

Escrivint surten temes que no domino i els personatges saben coses que jo desconec, i per tant les busco. Gràcies a això, ara sóc una experta en coses com: termòmetres, herènciescafè i escriure2 o descomposició de cadàvers. Tot molt bé. La documentació no s’acaba mai, en el meu cas, però al principi va de la mà de les primeres vomitades d’un text brut, i les hores semblen minuts i no hi ha persona més feliç al món. Fins que alguna cosa m’encalla, apareixen dubtes i torna la desesperació,  i després l’enamorament i altre cop l’exasperació, i de nou l’entusiasme (ad eternum). I així anar fent, una muntanya russa que de vegades sembla un combat de boxa sanguinari i de vegades un tango apassionat, fins que acabo la primera versió. La primera versió sempre és xica, tica, mica, camacurta i ballarica, però me l’estimo immensament.

I aleshores, ve la reescriptura, i compartir el text amb gent de qui en valoro el criteri, i aquells nervis mentre algú s’està llegint per primera vegada aquelles paraules escrites en soledat, i tornar a reescriure i reescriure i reescriure.  I després, potser deixar-lo reposar. O  potser provar-lo en una sala d’assaig. I anar-li fotent canya fins que tingui un document prou definitiu per poder titular “títoldelobraDEF”. DEF, de definitiu. Santa ingenuïtat! Sempre acabo amb un document titulat, com a mínim, “títoldelobraDEF14.5”, i arriba un punt que cal dir prou, i donar-ho per definitiu del tot, perquè sinó semblaria l’obra de la Seu. Però això tan és, perquè ara mateix estic a anys llum d’aquest moment…

I ja em començo a atabalar veient tot el que vindrà, i el més calent és  a l’aigüera. De moment, em prendré un cafè… respiraré profundament… i aviam què en sortirà, de tot plegat. Que tot està per fer, i tot és possible.

IMG_20160908_111318179

Sobre mi

Dramaturga, directora i guionista
Vic, 1988 …

Segueix-me a Twitter

My Tweets

Blanca Bardagil

Dramatúrgia
Direcció escènica
Guió audiovisual
Teatre contemporani català
Més…

Contacte

Si voleu informació sobre les classes, els Packs de Dramatúrgia, o si voleu contactar amb mi:
Escriviu-me a través del meu e-mail i em posaré en contacte amb vosaltres tan aviat com em sigui possible:
blancabardagil@gmail.com

Segueix-me!

Sóc a algunes de les xarxes socials més importants, podeu estar en contacte amb mi i obtenir més informació a...
  • Email
  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter

Copyright © 2023