Ara mateix estic immersa als inicis d’un procés creatiu. Abans de parir una obra, s’ha de concebre. I concebre-la pot ser molt orgàsmic, sí, però té tela… perquè tot i que és fantàstic, ni tot són flors i violes, ni tampoc no és bufar i fer ampolles (parlo per mi, almenys).
Una vegada vaig fer un escrit pel bloc del Timbal sobre processos creatius, on explicava manies i costums que tenen diferents escriptors quan treballen, com Stephen King, Quim Monzó, Amélie Nothomb, José Sanchis Sinisterra, i uns quants més. M’ho vaig passar molt bé escrivint-lo. Aquí el podeu llegir, si us interessa.
I als meus alumnes de dramatúrgia els explico com començar a escriure una obra de teatre, com ho poden fer per tenir idees, com desbloquejar-se, què els ajudarà tècnicament per tal d’ordenar el caos de la creativitat, i tota la pesca. Però una cosa és dir i l’altra és fer, perquè cada procés és diferent.
El que passa és que una ja es coneix una mica, i més o menys sé preveure el que m’espera, perquè normalment acostuma a ser una cosa semblant.
Primer em desespero i m’enamoro i m’exaspero i em torno a entusiasmar buscant un punt de partida que m’agradi. Un punt de partida que pot ser una situació, uns personatges, un espai, una relació, un gir, un tema, un to… el que sigui. Aquesta part pot ser o molt complicada i desesperant i frustrant i angoixant (i vinga alimentar aquella carpeta plena d’idees començades que no han anat a parar enlloc i que es podreixen allà, sense que mai les sàpiga desenvolupar com es mereixen), o pot ser molt fàcil i molt engrescadora (de vegades apareix pràcticament sense avisar i gairebé m’obliga a escriure com un torrent d’aigua desbocada i, sense saber com, ja tinc mitja obra. Arribar i moldre, tu). Però costi molt o poc, quan ho trobo, quan ho tinc, apareixen uns nervis a la panxa com si m’acabés d’enamorar.
Així com odio profundament triar els títols, u
na de les meves parts preferides és decidir el nom dels personatges. Consulto una vegada i una altra els diccionaris de noms, i també en busco per internet. A dins del meu cap cada nom té una personalitat diferent. Visualitzo sonoritats, lletres, i busco noms que encaixin amb aquest so (va ser el cas de noms com Fede, Èlia, Nil); em plantejo si posar un diminutiu (Meri, Dani, Tina) o un nom sencer (Sònia, Paula); o si em vull guiar pel significat (Salvador, Marc, Pol, Pau). Una vegada, vaig batejar un personatge amb el nom d’una infermera que havia atès la meva mare a urgències (Didiana), i un altre personatge amb el nom que portava escrit a l’uniforme un dependent de la Casa del Llibre (Rubèn).
Aquí podeu llegir el que vaig escriure sobre els projectes que es desenvoluparan (si tot va bé, creuem els dits) al llarg del 2017, i entre d’altres parlo d’aquest que ara comença. En aquest cas, és un encàrrec que em dóna total llibertat pel que fa a l’escriptura, puc escriure el que vulgui i com vulgui. I em sento com quan era petita i em donaven un full en blanc i retoladors, haver de fer un dibuix lliure era la millor activitat de tot el dia. Tot i que ara mateix, al davant ja no hi tinc cap full en blanc, hi han idees, noms, i mil possibilitats que vaig destriant i treballant. Tot molt semblant a quan, d’adolescent, m’embrutava els dits de carbonet i esbossava línies molt allunyades d’un resultat ple de detalls, però que estaven plenes de vida.
Escrivint surten temes que no domino i els personatges saben coses que jo desconec, i per tant les busco. Gràcies a això, ara sóc una experta en coses com: termòmetres, herències
o descomposició de cadàvers. Tot molt bé. La documentació no s’acaba mai, en el meu cas, però al principi va de la mà de les primeres vomitades d’un text brut, i les hores semblen minuts i no hi ha persona més feliç al món. Fins que alguna cosa m’encalla, apareixen dubtes i torna la desesperació, i després l’enamorament i altre cop l’exasperació, i de nou l’entusiasme (ad eternum). I així anar fent, una muntanya russa que de vegades sembla un combat de boxa sanguinari i de vegades un tango apassionat, fins que acabo la primera versió. La primera versió sempre és xica, tica, mica, camacurta i ballarica, però me l’estimo immensament.
I aleshores, ve la reescriptura, i compartir el text amb gent de qui en valoro el criteri, i aquells nervis mentre algú s’està llegint per primera vegada aquelles paraules escrites en soledat, i tornar a reescriure i reescriure i reescriure. I després, potser deixar-lo reposar. O potser provar-lo en una sala d’assaig. I anar-li fotent canya fins que tingui un document prou definitiu per poder titular “títoldelobraDEF”. DEF, de definitiu. Santa ingenuïtat! Sempre acabo amb un document titulat, com a mínim, “títoldelobraDEF14.5”, i arriba un punt que cal dir prou, i donar-ho per definitiu del tot, perquè sinó semblaria l’obra de la Seu. Però això tan és, perquè ara mateix estic a anys llum d’aquest moment…
I ja em començo a atabalar veient tot el que vindrà, i el més calent és a l’aigüera. De moment, em prendré un cafè… respiraré profundament… i aviam què en sortirà, de tot plegat. Que tot està per fer, i tot és possible.
